S’usa per a expressar que algun fet, alguna acció, algun assumpte, és reprovable.
En Llenguatge i cultura, de Ricard Morant i Miquel Peñarroya i Prats, podem llegir:
O siga, que els pares (amb les mares) són els qui manen a la llar. A més, són mereixedors de respecte i, com diu la vox populi, és més lleig que pegar-li a un pare; només cal veure com arriba a estar mal considerat el fet d’alçar-se a majors. Per aquesta raó els insults més ofensius i els elogis més exaltats també fan referència a les figures paterna i materna.
En la novel·la De la ingènua veritat, d’Eduard Soleriestruch, trobem:
Més lleig, a més a més, que pegar a un pare. ¡I això que per a ésser més lleig que pegar a un pare..! Res: només veure-li la cara quan despatxava una recepta li agafaven a u ganes de morir-se.
Tenim les varians humorístiques més lleig que pegar a un pare amb un calcetí suat i més lleig que pegar a un pare amb una espardenya vella.
NOTA: El modisme comparatiu més lleig que pegar-li a un pare l’arrepleguen Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer, Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs i Francisco Castañer Boronat en Bon pilot, bon farinot.