Molt gran, molt extens, molt ample.
En el relat El primé día de Nadal, dins Cañís y cañisaes, d’Amanci Matínez Ruiz, podem llegir:
Entonces, ma tia va posá damún de la taula una platera acaramullá de fasegures, més gran que la serreta des escampilletes. ¡Cavallés, pa no gastá més raóns: la fon es va quedá lluenta com un espill!
NOTA: El 2 de desembre del 2018 vaig preguntar al monoverí Joan Serrano Vidal per aquest modisme comparatiu. Transcric tot seguit la seua resposta: «La serreta de les Escampilletes és un paratge al sud del poble, pròxim al nucli urbà. És una petita elevació del terreny, un caramull, on els escolars solien anar per buscar escampilletes, és a dir, prismes petits de cuarç que Azorín anomena “jacintos”. És un paratge molt popular i conegut. Considere que aquesta comparança és d’Amanci Martínez Ruiz. Jo no recorde haver-la sentida mai en la parla del carrer.»