És un modisme comparatiu molt emprat en valencià per a expressar la idea que algú està molt fart d’alguna cosa, persona, animal, afer, situació, actuació, etc., i que li resulta francament difícil continuar suportant-ho.
Josep Lozano, en la novel·la Ribera, escriu:
–Un diumenge de matí, que ens n’anàvem a nadar a la piscina a Carlet, no volia, de cap de les maneres, que em posara bikini, perquè era molt gelós. Vam discutir. I entre que jo no estava massa bé aquell dia, la seua germana malparlant de mi, i la matraqueta de ma mare amb la seua inflamació per l’església, els pecats de l’ànima i que dúiem mala seguida, que pica, pica, i faràs pou, em tenien més farta que Mahoma de la cansalada: i ho va pagar ell. Per bé que l’endemà va tornar.
En el llibre de narracions curtes En blanc i negre, de Rafa Gomar, podem llegir:
–Açò pareix l’any 19! Sempre treballant i per a res! Toca, que no sé com tinc una onza de carn damunt! Estic més farta que Mahoma de la cansalà!
En novel·la Al cor, la quimereta, d’Encarna Sant-Celoni, llegim:
Sí, senyora!, estic més farta que Mahoma de la cansalada d’haver de fer el paperot i de respondre amb moviments de cap –ara, cap amunt i cap avall; ara, cap avall i cap amunt–, moviments de “Mire, anem fent…, anem tirant…”.
En la novel·la Plagis, d’Urbà Lozano Rovira, trobem:
Fora del món estrictament acadèmic, fins i tot en el laboral, amb un lloc de treball totalment relacionat amb la carrera, on en teoria només havia d’aplicar els coneixements ortogràfics i gramaticals assolits prèviament, Annabel era una criatura inútil –completament inútil, si afinem la cosa–, que a l’ajuntament estaven més farts d’ella que Mahoma de la cansalada.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Vicent Bataller Grau en El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència i el DNV.