Passar, tindre o patir fam. Estar mal pagat.
Pense que no cal aclarir que no és veritat que els mestres d’escola passen fam. Recorde que l’alcoià Josep Garcia Llopis, mestre d’escola, agricultor, escriptor i home amb moltes inquietuds intel·lectuals, bon amic de la meua família, sempre ens deia que els mestres veuen passar la fam per davant de la porta, però que no entra mai a casa. És evident que aquest modisme comparatiu es referix a temps passats.
En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:
Mentres éll vixqué, anava pasant com podía en la dòna y la familia, pero així que morí, cadascú pegá per son de cap, pasant la dòna y els fills més fam qu’un mestre d’escòla.
Josep Lozano, en la novel·la Ribera, escriu:
I jo sé, per ma tia Dorita, la seua germana, que a vegades, en aquella casa del iaio, que era escrivent de la Casa de la Vila (com ma mare li deia a l’Ajuntament), i crec que devia ser un altre Micalet de Mirlo, passaven més fam que un mestre d’escola. Però com ella, després de guerra, havia cosit camises de Falange, era de “las Hijas de Maria” (jo també hi vaig estar apuntada, fins que un dia em va tocar el rosari de la rifa dels divendres i per no estar present, i dir: “La medalla és meua!”, no me’l van donar, i no m’acostí més), i es relacionava amb unes quantes beatetes de sagristia, es pensava ser la marquesa dels Potets.
L’escriptor cullerà Manuel Joan i Arinyó, en la novel·la Les nits perfumades, escriu:
Cal tenir present, si més no, que a principis dels seixanta, com avui, encara era ben vàlid el proverbi: “Passaràs més fam que un mestre d’escola!” I, bé que de la casa on havien viscut fins llavors no pagaven massa lloguer, tampoc no els aniria gens malament estalviar-se’l tots els mesos.
En Contalles de iaios i iaies, de Jordi Raül Verdú, podem llegir:
En aquells temps, les persones eren més pobres que les rates i passaven més fam que un mestre d’escola. Acostumaven a anar a la muntanya a fer llenya, que aprofitaven per a calfar-se i, sobretot, per a poder cuinar.
Josep Franco, en la novel·la Això és llarg de contar, escriu:
I com vivien sempre amb l’ai al cor i passaven més fam que un mestre d’escola, d’aquell temps, vull dir, pareixien graneres vestides i la gent els considerava delicats i fins…
NOTA: Aquest modisme comparatiu, molt usat en valencià, l’arrepleguen Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer, Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, Vicent Bataller Grau en El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència, Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu, el Diccionari de la Vall d’Albaida i el DNV.