Passar, tindre o patir molta fam.
Aquest modisme comparatiu l’arreplega Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX). En l’entrada galima escriu:
f. ‘fam’ “Y al vore’s ple de llisèria, / sense forces ni corage, / més mort que viu de galima, / y a soles, pensà en casar-se” (Troços, 111), “per més galima qu·esperimenten, / primer rebenten, / com la cigala, / que dins la sala/ volen entrar” (ibid., 187). Mot NR al DIEC, acc. ND al DECat. Cf. galima ‘persona fartona’ (Cañís, 1950: 28), ‘home fartó’ (DCVB, VI, 137), galimó, -ona diminutiu afectuós de galima o de galim ‘gana immoderada’, dit especialment als més menuts (Gascón, 1999: 35), i tindre més fam que Galima (Alberola, 1928: 284). A Villena galima ‘goloso, golosa’, galimear ‘golosinear, gulusmear’, galimería ‘golosina’, galimón ‘golosón’ (Soler García, 1993: 137138). Segons Coromines (DECat, IV, 295; DCECH, III, 40), galima ‘cisa, petit robatori’ i ‘gana immoderada’ és un mot procedent de l’àrab ganîma ‘presa, botí’. Aplicat al desig gran de menjar i a la fam intensa, sembla una extensió de la idea de ‘desig intens de prendre, d’apropiar-se d’alguna cosa’, en aquest cas amb referència als aliments.
NOTA: Aquesta comparança l’arrepleguen Joaquim Martí i Gadea en Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè, Lluís Fullana Mira en el Refraner valencià i Joan Amades en Refranys personals. Amades diu que «Galima era un subjecte mig bohemi que no li agradava el treballar i passava molta gana.»