Referit a una dona: que és molt descarada, que té molt poca vergonya.
NOTA: Joaquim Martí i Gadea, en Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (pàg. 16 del 1r volum), recull aquest modisme comparatiu i diu: «Este modisme s’aplica á un antich mecanisme de fèrro, en figura de dòna, que colocát junt al rellònge del campanar d’eixe pòble, servía en atre temps de maça pera tocar les hòres la campana, eixint y ficantse cada vegada dins d’una espècie de capelleta ó forát; es molt nomenát en tot el nòstre reyne, y degué desapareixer á últims del sigle dihuit, sense ducte per haverse inutilizát, això si no s’el emportaren els gavagéts, que tot podía ser, quedant com un mòt que tenen com a bojornós aquells naturals, si be’ls favorix en gran manera.»
Josep Sanchis Sivera, en Nomenclator Geográfico-Eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, escriu: «El dicho valenciano de comparar a una mujer descocada a la Bagasa de Antella, se refiere a una figura de mujer que se asomaba a la ventanilla de un reloj público, al dar la hora, que existia en este lugar».
Emili Beüt i Belenguer, en el llibre Camins d’argent. El Xúquer, ens diu: «Sembla que el modisme té l’origen en què en aquest poble hi havia un rellotge públic en el que en donar l’hora aguaitava, mitjançant un mecanisme, una figura de dona, que servia de maça per a tocar les hores en la campana. Segons notícies, desaparegué, ja inutilitzat, a darreries del segle XVIII.»
Cal aclarir que el llibre de Joaquim Martí i Gadea és de 1906, el de Josep Sanchis i Sivera de 1922 i el llibre Camins d’argent. El Xúquer, d’Emili Beüt i Belenguer, va ser publicat per l’editorial Torre, en dos volums, els anys 1955 i 1956, respectivament. És lògic, doncs, pensar que tant Josep Sanchis Sivera com Emili Beüt i Belenguer agafaren la informació del llibre de Martí i Gadea.