més collons que l’egua de Barça

1) Referit a una dona: que té un caràcter fort, dur, enèrgic.

2) Referit a una dona: que té sang freda, tranquil·litat, capacitat d’autodomini, davant de situacions adverses o molt desagradables.

La segona accepció d’aquest modisme comparatiu té sovint un cert sentit pejoratiu. Dir-li a una dona “tens més collons que l’egua de Barça” és, no únicament reconéixer-li les qualitats relacionades, sinó també reprotxar-li-les. És com dir-li “quina barra que tens d’estar tan tranquil·la; hauries d’estar desesperada”. Aquest modisme, en aquesta accepció, equival a expressions com ara tindre panzell, tindre fetge o tindre melsa.

Josep Franco, en la novel·la Això és llarg de contar, escriu:

Perquè ta iaia tenia un geni de mil dimonis, encara que feia cara de no haver trencat mai un plat, i tenia el cor més dur que una pedra, t’ho diu la mare. Jo no l’he vista plorar ni quan passà allò de mon pare: tenia més collons que l’egua de Barça.

Com que aquest modisme comparatiu no l’havia sentit mai i no he estat capaç de trobar-lo en cap altre text literari, a banda del fragment que he posat d’exemple, vaig pensar que, probablement, devia ser un localisme de Sueca, població nadiua de Josep Franco, l’autor de la novel·la. El 25 de setembre del 2017 em vaig permetre enviar-li un missatge en el qual li preguntava pel modisme en qüestió. Em va respondre el mateix dia i em va dir açò que transcric tot seguit:

Considere que l’expressió tindre més collons que l’egua de Barça és tan local que ni tan sols abasta tot l’àmbit suecà. Jo l’he sentida més d’una vegada, no sols en boca de ma mare, sinó també de moltes altres persones de Sueca, sobretot llauradors de puret fort i café tocat. Barça és el malnom d’una família de Sueca que sempre ha estat de les més populars. El cognom familiar és Beltran i al llibre Flors de Marche, de 1930, on hi ha una llista de quasi tots els malnoms suecans de l’època, l’autor n’escriu Barsa, amb essa. A propòsit del sentit de l’expressió, en efecte, seria equivalent a tindre molta barra, tindre molt de fetge i d’altres per l’estil.

Cal aclarir que una barça és una aixàvega o una estora que es penja davall de la plataforma d’un carro i que es subjecta a les vares. A voltes, en funció de les coses que es vulguen transportar en la barça, pot ser una post de fusta subjecta a l’armadura del carro amb cordes. La paraula barça és pròpia de la societat agrícola tradicional en què hem viscut els valencians des de temps immemorials fins ben entrat el segle XX. No és, per tant, gens estrany que en un poble d’economia fonamentalment agrícola com Sueca, aquesta denominació s’haja emprat com a malnom.

Josep Escrig, en el Diccionario Valenciano-Castellano (1a edició, 1851), ens dóna la definició següent de barça: «Pieza de estera en forma de saco que pende entre las varas de los carros.»

Aquesta definició es repetix exactament en la 2a i en la 3a edicions.

Joaquim Martí i Gadea, en el Diccionario general valenciano-castellano (1891) definix barça de la manera següent: «Especie de saco de estera que los carreteros llevan colgado entre las varas de los carros.»

Una barça és també un recipient d’estora –feta d’espart, de cànem, de pita o d’altres fibres vegetals– que s’usa, fonamentalment, per a guardar coses de menjar, però que també pot emprar-se per a guardar i transportar altres coses. En aquest sentit trobem la nostra paraula en l’Espill, de Jaume Roig, quan l’encarregada de l’hospital d’en Clapers diu:

No portau taça
ni carabaça,
barça, cerro?

Com veiem, diu que no du ni tassa per a beure ni carabassa per a posar l’aigua ni barça per a portar el quemenjar ni sarró per a dur diners o altres coses. És a dir, no porta pràcticament res.

Joaquim Martí i Gadea, en la mateixa entrada del seu diccionari en què ens definix què és una barça, ens diu també què és una barça de podadores. Escriu: «Bolsa de estera en que los labradores guardan las podaderas ó tijeras de podar.» Com veiem, aquesta és l’accepció de barça que fa referència a un recipient d’estera en el qual una persona guarda i transporta coses diverses.

Pel que fa al malnom de la branca suecana dels Beltran, entenc que fa referència a la barça dels carros i no al recipient que pot dur una persona per a guardar i transportar menjar i altres coses, perquè ja fa molt de temps que els valencians que usen per a eixe utensili la denominació citada, la pronuncien barxa  –amb prepalatal africada sorda– i no barça –amb alveolar fricativa sorda–  que és la que correspon a la grafia que trobem en l’Espill de Jaume Roig i en els diccionaris d’Escrig i de Martí i Gadea. A més, habitualment s’usa el diminutiu barxeta.