més coent que un voto a Déu

Aquest modisme comparatiu de superioritat me’l va fer conéixer Josep Oltra i Benavent que li l’havia sentit dir a un veí de Quatretonda de nom Emilio Benavent –de malnom Emilio Manroc– en una entrevista que li va fer el 21 de desembre de 1996, quan l’entrevistat tenia 79 anys, i que forma part d’una sèrie de converses que va tindre amb les persones de més edat  de Quatretonda a fi de conéixer els noms populars de les plantes silvestres que són habitualment usats en eixa localitat de la Vall d’Albaida. Josep Oltra conserva enregistrades totes eixes entrevistes que va fer durant els anys 90 i va tindre l’amabilitat d’enviar-me un document d’àudio en el qual es pot sentir clarament com l’entrevistat diu “més coent que un voto a Déu” quan explica que en la postguerra no hi havia tabac i es fumaven les fulles seques de l’agrimònia, espècie Agrimonia eupatoria. (L’entrevistat l’anomena agramònica).

En el llibre El valencià de sempre, en l’entrada ¡voto a Déu!, escric:

Exclamació emfàtica.

És una deformació de l’antic vot cavalleresc vot a Déu.
És una exclamació que he tingut l’ocasió d’oir a Alcoi moltíssimes vegades. Malauradament, aquesta expressió d’origen medieval és substituïda, cada vegada més, per vulgars grolleries, moltes d’elles en castellà.

No he trobat ningú que conega aquesta comparança. És possible que, antigament, ho digueren els quatretondins i que a hores d’ara haja desaparegut sense deixar rastre. Tembé és possible que fóra una locució usada només per aquest home, una creació personal d’ell. I, fins i tot, és possible que la diguera només en el moment d’aquella entrevista perquè en eixe moment no li va vindre al cap res que siga molt coent (i a osades que n’hi han de coses coentes) i va dir la primera cosa que se li va acudir. De tota manera, com que és una comparança que algú va dir en algun moment i que, com a mínim, és curiosa –encara que bastant absurda, la veritat– he volgut arreplegar-la a fi que en quede constància.