1) En sentit real, s’usa per a especificar que alguna cosa –de menjar, generalment– és molt coenta, és a dir, que cou molt.
2) En sentit figurat, s’usa per a especificar que algú ha sentit un dolor fort o una cremor intensa en alguna part del seu cos.
En Valencià en perill d’extinció (1a i 2a eds.) i en El valencià de sempre, en l’entrada espinella, pose el següent exemple il·lustratiu, pres d’una conversa real que vaig sentir fa anys:
Quan baixava del camió m’he pegat un colp a l’espinella i m’he quedat més coent que un vitet.
En la novel·la juvenil L’impostor, d’Enric Lluch i Girbés, podem llegir:
I, de seguida, em deixà caure una palmellada a l’esquena que ressonà com un timbal i que em deixà la pell més coent que un vitet.
NOTA 1: El vitet és el fruit de la planta de la família de les solanàcies que rep el nom científic de Capsicum frutescens. És un pimentó de petites dimensions que té com a característica principal ser molt coent. Vitet és el diminutiu de vit, mot que la llengua clàssica emprava per a denominar el penis. Actualment la paraula vit encara s’usa per a denominar el membre viril de certs animals, com els bous, els cavalls i els ases. Tradicionalment s’ha utilitzat el vit de bou, degudament adobat, com a assot o porra. Com que quan ens mengem un vitet ens quedem tan coents com si ens hagueren pegat unes bones vergassades amb un vit de bou, a aquest pimentó se li va donar el nom de vit, que prompte esdevingué vitet per l’aficció que tenim els valencians als diminutius. Al migjorn valencià s’empra la variant formal ditet perquè, en deixar d’usar-se el mot vit i oblidar-se el seu significat, la gent degué pensar que vitet estava mal dit i que la manera correcta de dir-ho era ditet, ja que, per la seua forma prima i allargada, el fruit que ens ocupa s’assembla a un dit, encara que, tot s’ha de dir, amb molta imaginació.
A partir del plural vits, pronunciat ‘bitx’ i pres erròniament com a singular, es va formar el fals plural bitxos del qual s’extragué el singular analògic bitxo. Crida l’atenció que el mot bitxo, molt evolucionat (o molt degradat, segons com es mire), siga el preferit de la llengua estàndard per a denominar el fruit del Capsicum frutescens mentres que el vocable vitet, que és el genuí, aparega en els diccionaris com a forma secundària i la paraula ditet, molt més pròxima a la forma original que bitxo, no l’arreplegue cap diccionari en l’accepció especificada.
A Agres, Almudaina, Beniarrés, Benimarfull, Muro i Planes l’anomenen visolet, vocable que apareix únicament en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea. A Alcoi, Altes, Sella, la Font d’en Carròs i moltes més poblacions nord-meridionals s’anomena ditet, a Callosa d’en Sarrià i altres poblacions de la Marina rep el nom de viró; a Ibi i a Onil el de cornet; a la Plana de Castelló el de coralet; a Benissa el de coentet i al Maestrat el de pesteta. A molts llocs, com ara Benidorm o Gandia, es conserva el nom original de vitet. A Oliva empren la paraula vitorino, derivat humorístic de vit coincident amb el nom d’una ramaderia de bous braus. Podem imaginar fàcilment per quin motiu usen eixe nom.
NOTA 2: Enric Lluch i Girbés empra l’adjectiu coent com a invariable. Actualment, alguns adjectius acabats en –ent, com ara pudent, lluent o coent, fan el femení acabat en –enta: pudenta, lluenta i coenta. Així ho fan tots els parlars valencians i així ho reconeix la Gramàtica normativa valenciana de l’AVL. En el DNV de l’AVL, aquests adjectius apareixen únicament amb flexió de gènere. El DNV no ens diu que puguen ser invariables. La veritat és que una frase com “em deixà la pell més coent que un vitet” sona molt estranya als oïts d’un valencià, perquè tothom diria “em deixà la pell més coenta que un vitet”. Aquesta qüestió és important, especialment perquè L’impostor és una novel·la adreçada al jovent i és fonamental la decisió de quin tipus de valencià volem que assumisquen els nostres jóvens.