més cego que una nina de pedra

Que no s’hi veu gens o s’hi veu molt poquet.

Els valencians anomenem pedra al fang fi, cuit i envernissat que s’usa per a fer plats, tasses i altres peces de la vaixella. La paraula pisa no l’empra ningú que no l’haja depresa en un llibre.

La paraula pedra, en l’accepció definida, la trobem en l’obra literària d’Enric Valor. En la novel·la Temps de batuda podem llegir:

Damunt la petita taula dels àpats pagesos, no lluny del banc de vora la llar, hi havia un plat de pedra amb dues llesques de pa moré solcat de talls de ganivet i amb l’oli que hi pertanyia.

Aquesta accepció de la paraula pedra és d’ús general en valencià però, inexplicablement, no l’arreplega cap diccionari.

Aquest modisme comparatiu l’he sentit tal com l’he escrit, però no estic gens segur que les nines a què fa referència foren realment de pedra, és a dir, de pisa. Probablement eren de porcellana. També és possible que foren de ceràmica.

Evidentment, una nina és cega tant si és de pedra –és a dir, de pisa– com si és de porcellana, de ceràmica, de drap, de cartó, de plàstic, de llanda o de qualsevol altre material, però el modisme l’he sentit únicament amb nina de pedra.