S’usa per a expressar que algú té molta cara, molta barra, que és un desvergonyit.
Josep Franco, en la novel·la Això és llarg de contar, escriu:
[…] fins que el don Daniel aquell dels collons, que tenia més cara que esquena, disposara d’un quiròfan lliure, per a poder utilitzar els serveis públics de l’hospital, que pagàveu entre tots els malalts, en benefici propi…
En Les formigues, de Juli Martínez Amorós, podem llegir:
Des del dia que Eva tornà sense panxa, Joaquim, els diumenges, en passar la safata, posava un èmfasi especial perquè tots hi col·laboraren i solia referir, amb més cara que esquena:
–Penseu en aquelles animetes innocents, que no tenen pares… El Senyor us ho tindrà en compte…
S’usa, normalment, precedit del verb tindre.
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs, Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu i el DNV.