1) S’usa per a expressar que alguna cosa és molt antiga.
2) S’usa per a expressar que una persona és molt vella.
En la narració curta A true story, com si diguérem, dins Hòmens i falagueres i altres relats, de Toni Cucarella llegim:
L’Arturo no solia parlar gaire: sovint la seua resposta a una interpel·lació consistia a intentar un somriure, ganyota de babauot, i quan ho feia se li notaven molt les faltes de dos o tres dents de davant, estralls més externs d’un accident amb la moto, una Mobilette amb més anys que el sol amb la qual encara es feia dur d’ací cap allà.
I en la seua novel·la Heretaràs la terra podem llegir:
Parava el meu carro d’herbolari en un convent i preguntava per la priora. Eixia la priora, sempre un tros d’escapulari amb més anys que el sol, i jo li endossava el patracol: Mire vostè, missenyora, que se m’ha aparegut en somnis el gos de sant Roc. El gos?, s’estranyaven sempre les priores.
Aquest modisme comparatiu s’usa precedit de verbs com ara tindre, durar, viure, etc.
Vegeu: