més antic que Calp el Vell

S’usa per a expressar que alguna cosa és molt antiga.

Manuel Sanchis Guarner arreplega aquest modisme comparatiu en el segon volum d’Els valencians parlen els uns dels altres, dedicat al sector meridional, ens informa que es diu a Alacant i afig: «Hi ha les ruïnes d’una vil·la romana.»

Les ruïnes d’una vil·la romana que cita Manuel Sanchis Guarner han de ser els anomenats Banys de la reina, a Calp, que era una piscifactoria que s’usava per a elaborar garum, una salsa feta de vísceres fermentades de peix que era considerada pels antics romans com un aliment exquisit al qual se li atribuïen propietats afrodisíaques i, a més, segons els descobriments efectuats en els darrers anys a conseqüència de les excavacions realitzades en el jaciment arqueològic, era també una zona residencial molt important, que ja va excavar el botànic Cavanilles al segle XVIII.

La denominació Calp el Vell podria fer referència als Banys de la reina, però la cosa no és gens clara. Sabem que el vessant nord del penyal d’Ifac, la zona més antiga del terme de Calp, ha estat sempre poblada per grups humans: primerament, per comunitats de l’edat del bronze i, posteriorment i de manera ininterrompuda, per ibers –que hi varen tindre el principal nucli de població–, romans, musulmans i cristians. I tots ells bastiren en eixa zona determinades construccions com ara torres de guaita o petites fortaleses, de les quals s’han trobat restes en les excavacions arqueològiques.

Calp el Vell podria ser, en efecte, els Banys de la reïna, ja que aquesta era la zona més antiga coneguda. És possible que eixe lloc tinguera un topònim propi durant l’època romana o, fins i tot, és possible que tinguera el nom de Calp, ja que, segons Joan Coromines, aquest és un topònim preromànic i, segons Manuel Sanchis Guarner, podria tindre una etimologia fenícia.

També podria ser l’actual Calp –tot i que a aquesta hipòtesi li manca de força– ja que aquest nucli de població era una alqueria islàmica que va ser ocupada pels cristians en el segle XIII.

L’estudiós calpí Andrés Ortolà Tomàs, considera que es referix a la Pobla d’Ifac. En el plànol de darreries del segle XIX –Plano de Coello 1850/60– que apareix cap al final del seu treball El castillo o fuerte de San Pedro –que podem trobar fàcilment en internet en l’enllaç http://historiadecalp.net/castillo.htm – es veu clarament un camí senyalitzat com a Camino de Calpe el Viejo. Aquest camí correspon a l’itinerari que seguïx actualment el passeig marítim de la platja de l’Arenal-Bol i continua pels carrers que hui arriben al penyal d’Ifac. De tota manera cal tindre en compte que el Camino de Calpe el Viejo que apareix en el plànol passa per la  zona dels Banys de la reina i, per tant, la hipòtesi de la zona arqueològica dels Banys guanya força.         

La Pobla d’Ifac va ser un lloc fortificat que es va construir a començaments de segle XIV en la falda del penyal d’Ifac. Pere III el Gran, rei d’Aragó, el 8 d’abril de 1282, va ordenar bastir una plaça fortificada en el vessant nord del penyal però, per diversos motius, aquest projecte no va arribar a bon port. Setze anys més tard, l’any 1298, l’almirall Roger de Llúria, senyor feudal d’una zona que inclou, aproximadament, els actuals termes municipals de Calp, Benissa i Teulada, va sol·licitar el permís reial per a construir el dit lloc fortificat, li va ser concedit i, ara sí, l’empresa va arribar a vènit. L’almirall va delegar el poder en la seua muller, Saurina d’Entença, que va ser qui es va encarregar d’organitzar la vinguda dels colons cristians. Està documentat que en la Pobla d’Ifac, en aquella època, es varen pagar imposts corresponents a cent focs, és a dir, a cent famílies. Això ens permet calcular que el poblat devia tindre, aproximadament, entre 300 i 400 habitants. Quan va morir Saurina d’Entença, la Pobla d’Ifac va ser governada per la seua filla Margarida de Llúria. El testament de Saurina d’Entença especificava que, si la seua filla moria sense descendència, la Corona d’Aragó recuperaria les terres que el rei Pere III el Gran havia cedit en usdefruit com a feudatari al seu vassall, l’almirall Roger de Llúria –el lucanés Ruggero di Lauria–. Com que Margarida de Llúria no va tindre fills, les terres varen tornar a la Casa Reial. La Pobla d’Ifac va ser saquejada i destruïda l’any 1359 per l’almirall genovés Egidio Boccanegra, cap de la marina castellana, durant l’anomenada gerra dels dos Peres en referència a Pere el Cerimoniós (rei d’Aragó) i Pere el Cruel (rei de Castella). Després d’aquesta destrucció va haver intents de reconstruir el lloc fortificat i de què tornaren a les poblacions de Calp, Benissa i Teulada els habitants que havien fugit, però aquests intents varen fracassar i, finalment, la Pobla d’Ifac, a començaments del segle XV, va quedar completament abandonada. D’aleshores ençà el poblat ha estat deshabitat i oblidat i només queden d’ell unes restes arqueològiques molt importants que actualment s’excaven i que ens donaran informació molt interessant i molt útil relativa a les diferents comunitats humanes que l’han habitat al llarg dels segles.

Cal afegir que, a hores d’ara, aquest modisme comparatiu és desconegut per la immensa majoria de valencianoparlans, inclosos els calpins.