S’usa per a expressar que alguna cosa és molt antiga o que algú està antiquat.
En la narració curta Follia d’amor, dins el llibre de relats Humors agres, de Sico Fons, podem llegir:
Ai mamà ets més antiga que anar a peu.
Josep Franco, en la novel·la Això és llarg de contar, escriu:
[…] vas i traus la guitarra de la funda i, sense perdre les bones maneres, et poses a cantar-li una cançó d’aquelles de protesta, que la mare creu que era l’himne de Riego, que el pare i jo, i el mateix Daniel també, segura estic, la sabíem amb la lletra aquella de les sardines torrades, que era de broma; però tu sabies la lletra bona, la de veritat, i això que era una cançó més antiga que anar a peu.
En el Tractat de les maduixes, de Vicent Andrés Estellés, trobem:
Reconec que tenen raó els meus en dir-me, tot fent brometa, que sóc més antic que l’anar a peu.
NOTA 1: La cançoneta popular que es canta amb la música de l’Himne de Riego que va ser l’himne d’Espanya en el Trienni Liberal (1820-1823), en la Primera República (1873-1874) i en la Segona República (1931-1939), diu així:
Si vols sopar no te’n vages,
sardines fregides són,
safanòries en vinagre
i albercocs del pinyol dolç…
L’he sentida cantar moltes voltes però no he sentit dir mai sardines torrades, sempre sardines fregides.
NOTA 2: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.