més animal que una haca

1) Referit a una persona: que és molt animal, molt bèstia.

2) Referit a una persona: que és adusta, de tracte difícil i desagradable.

En la novel·la Escacs de mort, d’Eduard Mira, podem llegir:

Sort que Francesc i Joanot s’avenen com pertoca a parents, agrade o no a mossén Ausiàs i a Galceran Martorell, que és més animal que una haca i, d’on no n’hi ha, no se’n pot traure.

En la narració juvenil Sabor de crim, de Mariano Casas Gómez, trobem:

És més roí que la grama, i més animal que una haca

Els fragments següents són de la novel·la Això és llarg de contar, de Josep Franco:

El meu Batiste, les coses com siguen, tenia un cor que no li cabia dins del pit, però el cervell no el tenia ben acabat i era més animal que una haca, Déu que l’haja perdonat…

Que la mare, quan ho va saber, vaig pensar, no sé per què, en Andreuet: aquell pobre xic que va morir enmig del carrer, el germà de la primera dona de mon pare, que també havia perdut el cap; però, aquell, encara tenia motius per a perdre’l, perquè sabia massa coses i això no pot ser bo, mentre que el teu cosí Víctor tota la vida va ser més burro que tacó i més animal que una haca, que també me’n recorde com si fóra ara d’allò d’aquella que anunciava un conyac i que deien que es gitava amb qualsevol home que li pagara no sé si eren vint o quaranta mil duros.

Sergi Pascual Tur va publicar el dissabte 21 de desembre del 2013 en el seu blog Café filosòfic l’escrit titulat Més animal que una haca, que comença de la manera següent:

Fa molts anys mon pare em contà la història de Pep, un senyor de Sueca. Deien que era més animal que una haca, tantes barbaritats feia aquell senyor que aconseguí una considerable fama per tota la Ribera Baixa.

NOTA 1: És una llàstima que Eduard Mira haja usat la construcció “d’on no n’hi ha, no se’n pot traure”, calc de la castellana “de donde no hay, no se puede sacar”, en lloc de la construcció catalana equivalent “d’on no n’hi ha, no en raja” que considere que hauria sigut més encertat.

NOTA 2: El mot roín sempre he oït emprar-lo, de forma invariable, tant per al masculí com per al femení. Així és com ho deien els nostres clàssics i així és com es conserva en el parlar tradicional d’Alcoi, el que jo he heretat oralment de la meua família.