Aplicat a un ésser humà: que és sonso, que no té vivor ni de gràcia, que no és gens actiu, que té un caràcter blanet.
Rodolf Sirera, en l’obra teatral Tres farses populars sobre l’astúcia, escriu:
No sé de què t’espantes. ¿Que el cos no té les seues apetències, i l’esperit les seues necessitats? Si el meu marit és més insensible que una branca d’olivera, i té menys suc que una llàntia d’església, ¿què vols que hi faça, jo, que estic morint-me de set, com els mussols dels campanars?
S’usa amb el verb tindre.