Molt lluent.
En Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, trobem:
La Gica tambe es feu a la presa roja com un perdigot y lluenta com una espasa; perque com els pesadumbres no crien bona sanch, shavia possat com una canya, y tan perduda, que donava compassio: mes aixi que es resolgué a dir amen a tot, com si hagueren possat oli en lo cresol.
Aquesta és la transcripció fidedigna d’aquest fragment de la Rondalla de Rondalles que podem trobar en la pàgina 54 de la versió original. Es pot consultar en internet en la versió digitalitzada per Google.
En el poemari Fronteres, de Jaume Pérez Montaner, podem llegir:
Com un infant sobre l’arena el temps s’aturava en el límit
del desert i les pluges, mentre bevíem junts càlida sidra
sota el vel de la núvia homes i dones.
Ample com una mar als nostres ulls, baixava lent, majestuós,
el riu. Des de l’alt mirador contemplen la immensa
corba del seu arc tibant sobre la sorra assolellada.
Al bell mig del seu llom lluent com una espasa no sé
quin ésser fosc ha assenyalat els límits de la pluja i el sol.
Els dos fragments següents corresponen a Nits d’hivern, de Francesc Puig Espert.
Tot restà igual: El cel lluent com una espasa i els camps plens de tarrosos infeconds.
I el cel continuava lluent com una espasa, sense un núvol, cremant els raigs de sol tota herba de la montanya i tot arbre de l’horta.
En la novel·la L’abellerol mort, de Vicent Josep Escartí, podem llegir:
Vaig creure que al sopar, aquella gent m’havia fet beure alguna droga. Em sentia la pell, en la cara i en les mans, lluenta com una espasa i mullada.
En La ciutat de València, de Manuel Sanchis Guarner, trobem “lluenta com la fulla d’una espasa”:
Amb la hipèrbole, la poesia i la manca de concreció habituals, la descriu Ibn Haqan: Al seu centre hi havia un pavelló, les portes del qual s’obrien sobre un jardí que travessava una riera lluenta com la fulla d’una espasa, i que semblava una serp que s’hi esmunyia.
NOTA: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.