Completament lliure.
En el poemari Maremar de Josep Piera llegim:
Naxos al vent
Lliure al mar lliure
com el vent
que fa nocturns laments d’amor i oblit
per la bella Ariadna abandonada, […]
En El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix, trobem:
L’habitació que feia de despatx, rebedor i cuina d’en Benlloc, recordava la felicitat de quan era tot lliure (encara que, segons tu, ell sempre degué ser presoner de si mateix), de quan era lliure com el vent i creia en l’eternitat del vent.