Es diu que algú té una llengua com una estral (o una destral) quan és molt mal parlat i diu contínuament paraulotes, renecs, blasfèmies, etc.
Estral és la variant formal de la paraula destral que els valencians usem habitualment.
En la novel·la Al cor, la quimereta, d’Encarna Sant-Celoni, podem llegir:
Recorde que les seues paraules em van ferir molt –que té la llengua com una estral i sap com tocar el viu a les persones–, perquè –veges, tu!– què li costava a ella ficar-se-la al cul i fer un poc de teatre?… Quina falta de tacte i de respecte!…
En la rondalla El dimoni xicotet, dins el llibre Rondalles de la Vall d’Albaida i l’Alcoià, recollides per Francesc Gascón, podem llegir:
[…] i dient totes les badomies que li venien al cap. Tenia una llengua com una estral.
Altres autors escriuen aquest modisme comparatiu amb la variant formal destral.
Així, Joan Fuster, en Dos quaderns inèdits, escriu:
Vilanova no és massa catalanista, però ha fet causa comuna amb nosaltres. M’ha agradat de conèixer-lo. És intel·ligent, agut, d’una gran cultura literària, i posseeix una llengua com una destral. Em feia gràcia sentir-lo parlar de literatura i de literats utilitzant un repertori de dicteris tan extens com pintoresc.
En la novel·la De la ingènua veritat, d’Eduard Soleriestruch, trobem:
I, malgrat açò, ¡què vols que et diga!: donava llàstima. I donava llàstima perquè era un bon tros de bona persona, tot i tenir una llengua com una destral; tot i tenir un geni terriblement pudent.
En la novel·la La trampa del desig, d’Urbà Lozano Rovira, llegim:
[…] que fent-se les figues molles van pel poble dient foc i flama de tu, que només obrin la boca per a faltar, que si tens una amigueta, i que és una dona major i altres barbaritats per l’estil, que tenen una llengua com una destral i mira tu si han de ser roïnasses per anar escampant fem només que per despit.
NOTA: Joaquim Martí Mestre arreplega el modisme comparatiu llengua com una estral en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX). Vicent Bataller Grau arreplega tindre la llengua com una astral (sic) en El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua àrea d’influència i ens informa que l’ha sentit a Xàtiva i a Canals.