Es diu quan parlem de la cara d’una persona que està pàl·lida, sense color.
En la novel·la El tatuatge dels apàtrides de Josep Palomero podem llegir:
A l’arxiduc se li gelà l’alé. Després d’aquesta resposta era evident que devia tractar-se del kronprinz. Acceptà les sensates indicacions del guia i, al cap d’una estona, es trobà a la porta de l’Hotel Imperial. El cotxer tenia bones ganes de descarregar-lo: si allò que transportava era un arxiduc de l’imperi, ell devia ser l’inventor del vals. No recordava haver traslladat mai un home més tèrbol, més descuidat, més mal vestit i més abandonat que aquest. Però quan li digué que la carrera eren dues corones i l’arxiduc li’n donà noranta-vuit de propina, es tornà groc com un pet i amb prou feines pogué tornar a dir-li “altesa”.
En la novel·la Tan breu com un clac de dits, de Julián Arribas, trobem:
Però el metge ja ha pegat mitja volta i és l’infermer qui respon mentre se’n va.
–Sembla que està fora de perill, però haurem d’esperar uns dies per tal de confirmar-ho.
–Com està el cotxe, pare? –pregunta Ricard. És la primera vegada que es dirigeix a son pare des que tingueren l’accident.
–Ara el cotxe és sols un préstec –diu son pare, seriós, resignat i groc com un pet. Ricard reconeix el color, el mateix que tenia sa mare el dia que morí, i l’identifica amb la impotència, amb la resignació, amb el patiment, i amb un enfilall de sentiments dels quals no coneix el nom. Li és ben igual com s’anomenen.
En El Refranyer de José Gargallo Gregori, que podem trobar en internet, diu: «Groc com un pet (Amb mala cara, fent carussa)».