Quan parlem de la cara d’una persona: pàl·lid, demacrat, a causa d’una malaltia o per una emoció forta.
En Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, podem llegir:
Pep de Quelo, no mes de oír aço, y pensar que sacabaría el cuento com el ball de Moixent (com era curt de gambals) es possá groch com un pá de cera; y cusit en la parét, com se deixa entendre, sense gistar paraula, día entre ell mateix: A mija nit mosques? Qui be sestá, nos moga.
En la novel·la Vespres de sang, de Joan Olivares, trobem:
–Miquel, tu saps què va passar la nit que va morir Pasqualeta? –vaig amollar-li de colp.
Se’m posà groc com un pa de cera.
–Home… –dubtà–, jo sé el que saben tots. Però què hi té a veure?
Josep Lozano, en el seu llibre Ribera, escriu:
–No cal que m’ho jures. Però, tu estàs groc com el pa de cera… I la senyoreta del vaivé, com s’ha quedat?
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arreplega Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu.