Quan parlem de la cara d’una persona: pàl·lid, demacrat, a causa d’una malaltia o per una emoció forta.
En la novel·la Com la flor blanca, de Manuel Joan i Arinyó, podem llegir:
Pel poble tenia fama de sant. I és de veres que la seua presència irradiava sempre una insòlita placidesa. La seua fesomia era de frare d’estampeta: groc com un ciri, tenia unes ulleres pronunciadíssimes i els ulls tristos i cansats.
En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada ciri, diu:
Groc com un ciri: molt esgrogueït.