groc com la paret

S’usa per a expressar la idea que la cara d’una persona s’ha quedat pàl·lida.

En la rondalla El rei Astoret, d’Enric Valor, podem llegir:

El botxí, els arquers, Baltasar del Seny i tres consellers més que presenciaren l’acte esborronador, pogueren encara veure un prodigi que els deixà tremolant. Efectivament, només expirar, la cara i el coll i braços i mans de la bruixa s’arrugaren i es tornaren com els d’una vella de setanta anys. El botxí, un home tan empedreït en la crueltat, no pogué evitar una esgarrifança per tot el cos. Calculeu els altres! A Baltasar del Seny li va agafar una torba, i fins un arquer es tornà groc com la paret.

En la rondalla La mestra i el manyà, d’Enric Valor, trobem:

Elvireta no ho va dubtar un instant. Alçà la branca i li espolsà brancada. I, més prompte encara, s’encengué tota la cuina d’una flamerada blavíssima, i aparegué el senyor del Benicadell, però no rialler i content com la vegada anterior, sinó groc com la paret i amb una mà en els renyons, que, de poc de poc, no sé com no li saltaren de la brancada.

En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, llegim:

–Sí, està groc com la paret –va suggerir un altre–. Que se’n vaja ara a casa.

Encara que el modisme comparatiu groc com la paret s’usa en els parlars valencians i ja hem vist que el mestre Enric Valor el va emprar en la seua prosa literària, és moltíssim més corrent el modisme blanc com la paret. I és lògic, perquè encara que actualment les parets poden ser de qualsevol color, antigament les parets s’emblanquinaven i acabades d’emblanquinar eren blanques, completament blanques. Amb el pas del temps, lògicament, s’engroguien.