Fer gemecs com els fan els xiquets xicotets.
En la novel·la Crim de germania, de Josep Lozano, podem llegir:
El vicari Antoni Bonet alçà el copó per dalt del cap de Francín, beneint-lo, i li va donar la comunió. En acabant, el saliner, gemecant sense consol com un xiquet, s’abraçà al pit de mossén Antoni. Aleshores aquest li va dir, a la sorda, que es posàs davall del sobrepellís, i en aquella postura, duent el vicari el vas d’or amb els braços estirats, partiren tots sis lentament, dessota el pal·li, vers l’església.
Joan Olivares, en la seua novel·la El metge del rei, empra la variant formal gemegar, dialectalisme propi de Catalunya i Balears però que no emprem en els parlars valencians. La forma valenciana gemecar és més fidel al vocable llatí gemicare del qual deriva. Escriu Joan Olivares:
Roselles s’estava al llit estirat. En veure’ns arribar, es posà les mans sobre el ventre, se’l premé i gemegà com un infant malcriat.