Fumar molt.
Els trajectes dels carreters eren llargs i habitualment els feien sols, sense cap altra companyia que les bèsties de càrrega. Els viatges duraven molt de temps, semblava que no s’acabaven mai, es feien pesats, i fumar era una manera de fer-se companyia a u mateix. Per eixe motiu els carreters –també anomenats arriers i traginers– fumaven més que els que tenien altres professions com ara llauradors, ferrers o obrers de vila. Fumaven, generalment, els purets anomenats caliquenyos, cigars prims i durs elaborats amb tabac de baixa qualitat que s’apagaven amb bastant facilitat. No era gens estrany veure un carreter amb el caliquenyo apagat en la boca. Eixe és l’origen del modisme fumar com un carreter.
En la novel·la Societat limitada, de Ferran Torrent, podem llegir:
Fumava com un carreter. Gairebé empalmava un cigarret darrere l’altre i tenia el costum de deixar-los encesos al cendrer, de manera que el fum molestava les dues companyes de secció, que intentaven evitar les molèsties creant un espai entre Miralles i elles.
En El vol de les papallones, de Maurici Belmonte, llegim:
La major part de les nits em desvetlava. Vaig posar-me a fumar com un carreter, cosa que jo mai no havia fet.
En la comèdia dramàtica La mentida, de Pere Mialet, el personatge de nom Andreu i de malnom Mil·lèssimes diu:
Que qui ve diu? No en vénen poca, de gent! I sobretot noies, però totes fumen com a carreters.
En Tabarca. Aventura per la Mediterrània, de Juli Capilla, trobem:
No tenien mesura amb el rom i fumaven com a carreters.
NOTA: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.