fugir com el dimoni de la creu

Fugir d’algú o d’alguna cosa de manera decidida. Pot ser per por, però no necessàriament.

En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:

Alt, prim, de bòn color y sá com una poma, havera pogut regirar mig mon en la sehua juventut, pero á dell sempre li vingué la faena de codillo, y fugía d’ella com el dimoni de la creu.

En Octubre evocador, de Bernat Ortín Benedito, llegim:

La trascendència dels nostres malifets era ben poca. Un cristall que cruixia de gust al veure·ns passar; gats voladors al devant nostre que fugien com el dimoni de la creu, i una pualada d’aigua escandalosa i freda amb la que’ens obsequiava una dolenta fèmina de l’antic carrer apel·lat de “La Llonganisa”.

En Quina política lingüística?, de Toni Mollà, trobem:

Al capdavall, el concepte glocal de què parlem s’imposa com una alternativa comunicativa entre les tendències uniformadores imposades per la indústria nord-americana i els fluxos informatius unidireccionals, d’una banda; i, de l’altra, del localisme aïllacionista, tan valencià, de què hauríem de fugir com el dimoni de la creu.

En Inflexions, de Josep Iborra, podem llegir:

Els modismes vigents o no en la llengua del poble o en la mateixa literatura van ser desqualificats. Es proclamà que calia fugir-ne com el dimoni de la creu, que calia evitar-los sistemàticament perquè no passaven de ser peces ortopèdiques d’una retòrica que bloquejava una escriptura més lliure, més original, més pura.

En la novel·la La senda llarga, de Josep Usó, llegim:

D’una banda, estava follament enamorada d’Evaristo. I d’una altra, estava aclaparada per l’enormitat del seu pecat. I, per si no en tinguera prou, ell li fugia com el dimoni de la creu. No hi havia manera de poder parlar amb ell.

NOTA: Cristòfol Martí i Adell en El nostre refranyer arreplega “fugir d’una cosa com el dimoni de la creu” i Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs recull “com el dimoni de la creu”.