fer com el rector de Calp: no em mate, senyor moro, que jo renegaré

Aquest modisme comparatiu s’aplica a les persones que renuncien a les seues conviccions religioses o polítiques i als seus valors estètics, morals i intel·lectuals quan els resulta convenient i profitós fer-ho.

En la narració curta El llamp i la sageta dels records, de Carmelina Sánchez-Cutillas, publicada en la revista L’Espill, podem llegir:

Però ni prudència ni res, perquè en compte de fer com el rector de Calp –”senyor moro, no em mate, que jo renegaré,”– ma mare llevava les corfes de les ametles al compàs del Cantemos al Amor de los Amores, cantemos al Señor...

Aquest modisme comparatiu l’arreplega l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez en Coses de la meua terra (la Marina) en l’apartat titulat Primer la mort que renegar. Escriu Francesc Martínez:

Conten mos volguts coterrans que llavonses, quant els mòros visitaven més á menut de lo convenent nòstre país, havía en Calp un senyor Retor, molt bòn capellá y millor persona, pero demés infeliç. Celós cumplidor en son ministeri, tots el dumenges, en la missa major, espliçava’l Sant Evangeli á sos feligresos, acabant la plática ó sermó ab la mateixa encomanda: “Miréu, fills meus –día, –si per desgracia Deu permitira tinguereu la mala sòrt de que’ls mòros vos captiuassen, no flaquegéu en la fe de Nòstre Senyor Jesucrist; que les maixmorres no vos assusten; ¡primer la mòrt que renegar!; pues més val ser mártir y anar al cèl, que viurer y después condenarse. ¡Primer la mòrt que renegar!, vos torne á dir”.
No sòls era este’l fí de tots els sermons evangèlichs, si que també’ls de les festes, y hasta remat de les conversacións particulars; lo de ¡antes la mòrt que renegar! no se li quea may de la boca.
Molt volgut este bòn Retor per totes les persones del pòble, sense distinció de classes, era de tots obsequiat, especialment per els més acomodats, que ninguna caçera ni paella feen que no’l convidaren; per aixó no li estranyà’l que un día li digueren aquells richs: “Senyor Retor, matinege demá y diga la missa de caçadors, pera anar·mon d’asambra allí de llá Ifach, de bòn matí, y tindrer pròu temps per a fer pegelines, pues com ya han començat les minves de Jiner, ara s’en agarren de grans; que no’s deixe la navaixeta”. Content com una Pascua prometé fer·ho com li hu demanaven, y també’l acompanyar·los, molt llunt de pensar el jasco que li tenien preparat.
Encara no rallava l’alba, quant ya per ú dita la missa y per els atres oida, s’embarcaven Retor y companys y posaven prova á la punta d’Ifach. En la conversa ab que s’entretenien se li va ocurrir à ú dir: “¡Miréu que si darrere’l penyó havera alguna barca de pirates!” Molt presurós digué’l Retor: “Ya sabeu, fills meus, lo que sempre vos dich: ¡primer la mòrt que renegar!; pero deixevos de raons y no nomeneu als morets… no fan falta…”
Apenes la llangeta dels calpins havía boltejat la punta de la penya, quant ab gran sobressalt es vegueren que uno per babor y atre per estribor, com á saetes, dos bots carregats de mòros, armats de trabuchs y alfanjes, cap á ells veníen cridant ab una algaravía del dimòni. “¡Perduts som!” –dihuen uns dels de Calp; atres: “¡mos matarán!”; algún s’encomanava al Sant Cristo, qui á la Puríssima xiqueta; tots sumicaven; sòls el Retor, mig arropit y més mòrt que viu, callava, per no quedar·li ni veu… Terrible fon el moment en que, abordats ya, un moròt, agarrant per el muscle al Retor, alçá l’alfanje com pera tallar·li el còll. Creuades les mans, mig agenollat éste, ab veu angustiosa, digué: “¡Senyor mòro, no’m mate, que yo renegaré”.
Una carcallada que soltaren tots, cristians y mòros, fon la que li va tornar l’ánima al còs al benehit capellá, que conegué, baix la vestimenta mahometana y barbes postices dels sarrains, á sos feligresos.
Per demés está consignar qu’en sa vida tornà á dir: “¡Primer la mòrt que renegar!”
Tal soçuit es l’orige de la frasse que, ab frecuencia, en la conversació, quant la oportunitat ho demana, s’aduix de: “Com el retor de Calp; ¡senyor mòro, no m mate, que yo renegaré”.

No sé si açò que explica Francesc Martínez té una base real o és, simplement, una llegenda. Com a tal l’arreplega Joan Borja Sanz en el seu llibre Llegendes del sud en l’apartat El rector de Calp: “Primer la mort que renegar” a on ens explica, de manera resumida, el que diu Francesc Martínez i acaba dient:

El rector –és clar– mai no va tornar a repetir allò de “primer la mort que renegar”. I es va encunyar, a la Marina, l’idiomatisme al·ludit, per als qui, en profit propi o pressionats per les circumstàncies, acaben abjurant els seus ideals: “com el rector de Calp, senyor moro, no em mate, que jo renegaré!”.

Aquest modisme comparatiu, a més de Joan Borja en el llibre Llegendes del sud, l’arreplega també Vicent Ivars i Tur en el seu article ‘La velleta de Toix, el rector renegat i els benisseros desculats (Dites i llegendes de/sobre Calp)’, publicat en la Revista de festes de Calp de l’any 2015, hi transcriu un comentari que el pare Vicent Llopis va dedicar a un dels rectors que va tindre Calp a mitjan segle XVII i suggerix la possibilitat que eixe rector fóra el protagonista de la llegenda.

Cal aclarir que aquest modisme comparatiu és d’ús habitual a Altea però, en canvi, no s’usa a Calp, a on és pràcticament desconegut.

NOTA: Veiem que Francesc Martínez ens diu en el seu escrit que li proposen al rector anar a “fer petxilines” al penyal d’Ifac. Cal aclarir que la petxilina –també dita petxelina, pagellida i pitjallida– és un mol·lusc univalve de la classe dels gasteròpodes, de closca cònica, que viu aferrat a les roques de la costa i per això cal una navalla o algun altre estri (un tornavís, per exemple) per a poder-les desapegar. Per això llegim en el text de Francesc Martínez i Martínez que li recorden al rector que “no’s deixe la navaixeta”.

NOTA: Done les gràcies a Vicent Ivars i Tur per la seua ajuda.