1) En sentit real i referit a qualsevol cosa: fer-la molt llarga estirant-la amb força.
2) En sentit figurat i referit al temps que dura un acte realitzat per una o diverses persones com ara un discurs, una conferència, una obra de teatre, un sermó, un parlament, un concert, etc.: fer-nos l’efecte que dura molt més del que dura en realitat, semblar-nos excessivament llarg.
3) En sentit figurat i referit a un xiquet: fer-nos l’efecte que ha crescut molt en poc de temps.
L’oliver Enric Sòria Parra, en Mentre parlem: fragments d’un diari iniciàtic (1979-1984), escriu:
Jo no puc evitar-ho; ho sé i no puc evitar-ho. I així tot s’allarga i s’estira com un xiclet i unes coses cauen damunt les altres i es podria dir ben bé que ja no fan ni mal. Després se’n va. En certa manera em fa un favor.
En la novel·la Tota d’un glop, de Pasqual Alapont Ramon, podem llegir:
Durant l’espera, que es va fer llarga, que s’estirava com un xiclet, Maurici va notar el zub-zub dels batecs del cor a la ferida de la mà, i una emoció intensíssima quan a la fi va sentir la veu de Jaume.
En la novel·la La violinista de París, de Joan Pla, llegim:
I quan esperes que el temps passe ràpidament, s’estira com un xiclet i sembla que s’ature perquè, tot i les mil classes de rellotges que hem inventat per mesurar-lo objectivament, és la magnitud més relativa que experimentem personalment.
L’agresà Francesc Bodí, en la seua novel·la El cos del delicte, empra el verb estiraganyar, derivat intensiu d’estirar que, si no vaig errat, no s’usa en cap parlar valencià. Els valencians diem estiragassar.
[…] tothom pensa que el món està desordenat, que l’han fet amb quatre manotades i que per això, de vegades, el temps s’estireganya com un xiclet mastegat. En aquells moments d’urgència ningú no pensaria que sí, que és veritablement un xiclet mastegat, però mastegat per la boca de Déu; ningú, tret dels que han assolit una sòlida formació filosòfica i alhora es troben una mica desenfaenats. Com jo, vaja.
En la novel·la La nedadora, de Francesc Puigpelat, trobem:
El meu pare, Michael Dutton, es pot permetre el luxe d’estar un mes sencer a Turquia perquè és professor d’economia aplicada a la Universitat de Manchester, i ja se sap que les vacances dels docents s’estiren com un xiclet.
Laia Aguilar, en la novel·la juvenil Wolfgang. El secret del pare, escriu:
Aleshores li pregunto què farem el cap de setmana –el cervell em traeix, no sé per què ho he dit– i em diu que anirem amb uns amics molt amics a passar el dia a la platja. Quan diu això dels «amics molt amics» estira la O com un xiclet com si em volgués dir una cosa important que descobriré d’un moment a l’altre.