Aquest modisme comparatiu s’usa per a expressar que l’estat anímic –i, fins i tot, físic– d’una persona està en consonancia amb l’estat meteorològic del temps atmosfèric.
S’acostuma a emprar aquest modisme quan l’oratge està rebolicat, emboiregat, fosc, plujós i, per tant, té un aspecte que a moltes persones els fa la impressió de tristor.
En Misteri al parc d’atraccions, de Roser Barrufet, podem llegir:
El dia, oratjós, amenaçava pluja; uns núvols malcarats enfosquien el cel. Jo estava com el temps o fins i tot més emboirada. Tenia el cos prou dolorit i el cap opac.
En la novel·la Barcino, de Maria Carme Roca, trobem:
–A veure si canvies aquesta cara tan malagradosa… Estàs com el temps…Avui fa un dia que em recorda el que vas néixer, un fred matí de febrer…
Vegeu:
NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Alexandre Agulló i Guerra en Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rogle de pobles muntanyencs i Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu.