encendre’s com un lluquet / encendre’s com a lluquets

Enfadar-se, irritar-se, molestar-se amb molta facilitat per coses de poca importància. Tindre poca capacitat per a suportar adversitats, contrarietats, impertinències, indirectes, etc. Equival a encendre’s com l’esca (o com un coet, o com un matoll d’herba seca, o com un sant Llorenç, o com una brasa, o com una metxa, o com una trompa) i a pujar-se’n a la figuereta.

El DVal ens diu que un lluquet és un “tros de palla, de caramuixa, de cànem, etc., ensofrat que, en acostar-lo a una brasa, crema amb flama”.

En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada lluquet, trobem:

Encès com un lluquet, o Més encès que un lluquet: molt irritat o sufocat (de vergonya, de passió, etc.).

En Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, podem llegir:

Dir matrás y encendres ella com un lluquet, posantse de quadrat, fer anses de canter y pujárseli la sanc al cap, tot va ser hu: y pera servir á vostés y á Déu que paga be, anaba ya á tornarli la bolea el Diable de la Dòna; y huaguera fet (tant cèrt, com estém ací en salut), si Lonclás li haguera deixat pendre la barcella.

En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, llegim:

Era una doneta com del colse á la má, primeta y moreneta, pero d’un geniet com un esguit de bací, que de no res s’encenía com un lluquet, y desplegava una llengua com un tallant; […].

En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, trobem:

El jovent està rebotat, que si els toques només amb la punta del dit, s’encenen com a lluquets.

En la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn, d’Enric Valor, podem llegir:

–Eh, comare fornera.
–Ah, tu me les pagaràs! –es regirà la geganta, encesa com un lluquet–. ¡Tu em deus haver trencat l’escombra i no puc mai escombrar el forn!

En la novel·la Pell de pruna, de Joan Olivares, llegim:

Quan vaig veure que era justament això el que buscaven, que m’encenguera com un lluquet, vaig tallar en sec i les vaig enviar a prendre pel…
M’estava acostumant a deixar les frases a mig acabar. I com a tàctica no estava malament perquè així tots s’assabentaven del que volia dir, però ningú no podia afirmar que ho havia dit.

En Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, trobem:

Tomàs Terol va perdre el poc senderi que tenia i es va encendre com un lluquet.

NOTA: Aquest modisme comparatiu l’arrepleguen Josep Sanchis Carbonell en Bocaviu, el Diccionari de la Vall d’Albaida i el DNV.