Quedar-se absort en la contemplació d’alguna cosa. Distreure’s d’allò que es fa i quedar-se bocabadat, amb l’ànim suspés, per qualsevol ximpleria. Abstraure’s pensant qualsevol cosa.
En Puta postguerra, de Josep Piera, trobem:
[…] exclamava un dels amics del pare, anarquista de jove, quan s’encantava com una òbila mirant aquestes donasses de pel·lícula en un anunci a la paret.
Molt probablement la forma òbila, extensament emprada pels valencians, és la genuïna, mentres que la variant formal òliba, preferida per la llengua estàndard, és una metàtesi d’aquella, formada per influència de la paraula oli, a causa de la creença popular que aquest ocell es beu l’oli de les llànties de les esglésies. Aquesta creença té el seu origen en el fet que l’òbila emet un crit que s’assembla molt al soroll que fem quan xuplem. Si mai cap òbila es va parar damunt d’alguna de les antigues llànties de les esglésies i va fer l’efecte que estava bevent-se l’oli, podem assegurar, sense cap mena de dubte, que el que feia era menjar-se els borinots i les palometes que hi havien caigut a dins ja que, encara que aquests ocells s’alimenten fonamentalment de rosegadors, també inclouen els insectes en la seua dieta. Potser l’absurda creeença que les òbiles xuplen l’oli de les llànties de les esgésies va ser fomentada per alguns sagristans malintencionats amb la finalitat de poder furtar l’oli ells mateixos i culpar les òbiles de la malifeta.