Eixir disparat, a tota velocitat.
Josep Franco, en la novel·la Les potències de l’ànima, escriu:
Mort de vergonya, vaig eixir del despatx com una bala, sense poder articular ni una sola paraula de disculpa i sense donar-los temps a reaccionar.
En Ramona Rosbif, d’Isa Tròlec, podem llegir:
I Valerianet va eixir com una bala de l’església. I l’esglaó. I Valerianet fora de si. I la foguera. I Valerianet va entropessar. I la gent en silenci. I va caure dins la foguera. I Valerianet va morir…
En Nit i la tempesta del no-res, de Víctor Peris, llegim:
La porta del garatge s’alçà a poc a poc i Nit i el seu heliomòbil n’eixiren com una bala cap a l’hipermercat comunal per comprar les fruites i les verdures.
En la novel·la Al cor, la quimereta, d’Encarna Sant-Celoni, trobem:
[…] els que acabaven de vindre de l’horta i encara no s’havien canviat, i els que feen barret a l’eixideta… i, acorralant-lo, com si fóra un animal salvatge, el van amenaçar que li farien la cara nova si no eixia d’allí com una bala.