1) En sentit real: molt dur.
2) En sentit figurat i referit a un ser humà: ‘insensible’.
En la novel·la Júlia, d’Isabel-Clara Simó, podem llegir:
Els cabells se li van eriçar, a la dona. El va despullar, el va ficar al llit, i amb aigua calenta va provar de desfer el guix que li cobria el piuet. Però el guix era dur com una pedra, després de tantes hores. No sabia què fer, s’estirava els cabells, plorava, recorria l’estança.
Josep Franco, en la novel·la Les potències de l’ànima, escriu:
–No, gràcies –vaig dir jo, amb tanta serenitat com vaig poder, encara que un nus dur com una pedra em pujava a la gola des de la boca de l’estómac i em tornava a caure, redolant com una bola de foc–.
En la novel·la Diumenge de glòria, de Vicent Ortega, llegim:
No havia de passar ell mitja nit al costat d’un llaurador llardós que es moriria de febres o d’una panxada de granotes fregides en oli de morques amb pa d’ordi, negre com el carbó i dur com una pedra de riu.
En la novel·la Delers de jovença, d’Antoni Igual Úbeda, trobem:
I jo no parava de dir coses, d’ajudar-li en allò que podia i sabia, endevinat allò que anava necessitant, perquè el tio Ximo havia tornat novament a aquell mutisme seu, fondo com un pou, hermètic com la mort i dur com la pedra.
Els fragments següents pertanyen a la novel·la El crim, de Vicent Ortega:
Els mugrons suraven sobre una muntanya de carn… verge i pura com la neu… Palpà i masegà els pits que naixien del seu tors: ferms, poderosos…, durs com una pedra, tal com ell s’ho havia imaginat totes les vegades que l’havia observada.
Quatre trossos de pa dur com la pedra, o coca feta uns dies abans, un raig d’oli cru d’oliva […]
NOTA: El Diccionari de la Vall d’Albaida i el DNV de l’AVL arreplegun aquest modisme comparatiu.