Dormir molt profundament.
En la novel·la Els horts, de Martí Domínguez Barberà, podem llegir:
¡Santa Maria i quina dormida! D’un colp s’adonà de tot. L’havien cridada vanament per al rosari. L’havien tornada a cridar a l’hora del refetor, també debades. ¡Dormia com una pedra! I somrigué imaginant l’angúnia de l’abadessa i de totes les monges havent de deixar-la sense sopar, pensant que podia despertar-se famolenca a mitjanit i cavil·lant arbitris fins a aplegar a l’ardit d’aquell plat i aquell pitxer, que Begonya començà per mirar divertida i acabà contemplant amb tendresa.
En la novel·la Escacs de mort, d’Eduard Mira, trobem:
–Alí, Alí Abenxaer! –el vaig cridar sacsejant-li el peu. Ni així; dormia com una pedra.