Dormir plàcidament, dormir molt a gust.
En Tombatossals, de Josep Pascual Tirado, podem llegir:
A cuberta es rentava la cara i les mans, i es llevava les llaganyes, el senyor Duc de la Borrassa. Havia dormit com un canonge i roncat com un renoc.
En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, llegim:
–Vaig dormir anit a Alcoi, a l’hotel, com un canonge! –vaig mentir per tercera vegada com sant Pere en la Passió.
En la narració curta No és tan sols anar de festa, de Pep Castellano, trobem:
–Si haguera dormit com un canonge, també t’ho diria. Però no dormia. Meditava.
En la Cançó de Serafí, poema festiu del poeta alcoià Joan Valls Jordà que va publicar en Ciudad –el periòdic d’Alcoi– dimarts 6 d’agost del 1974 titulada Epigrames estiuencs, podem llegir:
Gràcies a l’extraordinària
que en vacances ha cobrat,
Pep, com a mida primària,
ha tap algun forat.
li devia al fontaner,
li devia a l’ebaniste,
al manyà, a l’electriciste,
al llandero i al fuster.
I és que al comprar d’ocasions,
les coses pa’l nou piset,
li se va omplir el basquet
de dramàtics morrions.
Ara ja la son concília
i com un canonge dorm,
i estiueja la família
en casa, no en Benidorm.