Dir alguna cosa de memòria, de manera rutinària.
En la novel·la L’abellerol mort, de Vicent Josep Escartí, podem llegir:
–Mon pare, després, ens recitava quasi de memòria les paraules primeres que va dir a la que ja captivava totalment el seu cor; perquè heu de saber que ma mare, en aquell temps de joventut, va ser certament una dama bella entre les bellíssimes. I després, quan ell ja havia dit com un papagai les paraules emprades en la declaració del seu amor, hi intervenia ma mare, que feia aquell mateix paper, com si fos una actriu dramàtica, i explicava com accedí a ser la seua esposa […]