Molt satisfet, molt content, molt pagat.
En la novel·la Vespres de sang, de Joan Olivares, podem llegir:
Desvanit com un titot, se m’acostà, abaixà el to de veu (no per por que ens sentira ningú, que estàvem ben sols, sinó amb la clara intenció de donar a l’acte la importància i el secret d’una confessió) […]
I en la mateixa novel·la, una mica més avant, trobem:
–A la lluna arribaríem, si hi haguera camí –em contestà devanit com un titot, i em reomplí el got.
Observem com Joan Olivares usa indistintament les variants formals devanit i desvanit, les dues d’ús habitual a la Vall d’Albaida.