Créixer de manera incontrolada.
En Vés-te’n ianqui o, si voleu, traduit de l’americá, de Maria Aurèlia Capmany, podem llegir:
El silenci, la llum blava de l’alba, les cases sense façana, tot porxos i balcons de fusta, els carrers sense empedrar, em feren la impressió que arribava a una ciutat abandonada on no sols no vivia ningú, sinó que la quietud creixia com la mala herba.