costar més que la presa de Calp

Costar de fer (alguna cosa) molt de temps, molt d’esforç o molts diners.

Aquest modisme comparatiu es va originar en la Marina Alta, però s’ha propagat per tota la zona valencionoparlant.

En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:

[…] Vicènta costá de casar en Tomaset del Meler més que la presa de Calp […]

En la novel·la L’últim serv, de la deniera Maria Ibars, llegim:

Es feren tancar les portes. Es manava a les dones que se n’anaren. Ja anava acudint gent de fora. Buidar el magatzem costà més que la presa de Calp. Allí quedava el mort en un toll de sang que els companys havien contingut amb un cavallonet de serradura.

Joaquim Martí i Gadea arreplega aquest modisme comparatiu en el seu llibre Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (pàg. 190 del 1r volum). Escriu Martí i Gadea:

Encara que quant á la guèrra del Francés tenía totes les muralles en pèu, per ser una vila pròu giqueta, no li degué costar molt de pendre al enemich; en tot y en això com els soldats francesos ahon entraven feen tantes tropelíes, prevent els desacatos, profanacións y sacrilègis que havíen de cometre, diu qu’el Sant Cristo del mateix nòm suá sanch, y d’ahí la celebritat y devoció que te en la comarca, rahó per qué nosatros li ham tirát estes ralles y li ham dedicat esta copla:

La presa de Calp fon llarga
y costá pròu al francés,
mes el Cristo va socórrer
al poble abans y dempuix.

Y valga això, puix si en les guèrres y altres tribulacions no contárem en l’asistència del Nòstre Senyor, més mal n’eixiríem d’elles; per lo tant debém reclamarla y ser agraíts una vòlta rebuda.

Francesc-Xavier Llorca Ibi, en un missatge privat que em va enviar el 4 de setembre del 2012, em va comunicar que el seu amic calpí Francesc-Joan Monjo Dalmau el va informar que aquesta comparança encara és ben viva en la zona, però només entre la gent gran. I pel que fa a l’origen, li va dir que alguns l’atribuïxen a l’atac pirata del 22 d’octubre de 1744, on els barbarescos no van poder entrar al poble. Aquesta darrera interpretació no em sembla lògica perquè, si no hi varen entrar, no es pot dir que varen prendre la població.

El 30 de setembre del 2018, sis anys després d’obtindre la informació anterior, vaig tindre el gust de conéixer personalment Vicent Ivars i Tur que va tindre l’amabilitat de llegir-me el seu article ‘Costar més que la presa de Calp. El misteriós origen d’una dita popular’, que va publicar en la Revista de festes de Calp corresponent a l’any 2017. En aquest article l’autor ens aporta una explicació del modisme basada en els escrits del frare mercedari Juan de Molina y Entrena, nascut a Aragó l’any 1579, en els quals es narren els fets ocorreguts a Calp l’any 1637, escrits que coneix pel llibre Fray Juan de Molina y Entrena, venerable mercedario, 1579-1652, camino de santidad, de Pilar Saura Pérez. Escriu Vicent Ivars:

I per a parlar d’aquest religiós haurem de parlar també de l’any 1637, quan Calp viuria els fets més tràgics de la seua història i els quals encara hui no són suficientment coneguts pels calpins. El 2 d’agost d’aquell any, els pirates barbarescos assaltaren les muralles de la ciutadella i aconseguiren segrestar 302 xiquets, dones i hòmens –tots aquells que es trobaven dins les muralles–. El seu destí: Alger. La finalitat: obtenir una gran suma de diners en concepte de rescat. I eixe pagament es va dur a terme gràcies a les aportacions de la Corona, l’Església i particulars de tot arreu, en una campanya que va despertar un gran sentiment de solidaritat (aleshores en dirien caritat). Però si els diners que es van recaptar van ser una fortuna, també fou molt gran el temps que tardaren en alliberar els primers captius: dos anys. Altres tardarien encara més temps. I un nombre indeterminat mai no tornaria a Calp i possiblement acabà els seus dies sense retrobar la llibertat.

Qui va dur a terme la recaptació de fons, així com les negociacions amb els pirates, fou Juan de Molina. I entre la nombrosa documentació on explica tot el procés d’alliberament dels segrestats, així com el seus noms, hi figura en diverses ocasions l’epígraf “cautivos de la presa de Calp”. Així doncs, el nom de Calp i la seua desgràcia, van viatjar de nord i a sud. I considere que “la presa de Calp” és el nom amb que es va conéixer per totes bandes la gran tragèdia calpina i amb el qual es va treballar per a arreplegar els diners suficients per a alliberar les víctimes. És a dir, “la presa de Calp” fou el segrest de tot un poble; i per tant, la dita “costar més que la presa de Calp” va nàixer com a referència al temps o als diners –o a ambdós conceptes- que va suposar alliberar els innocents.

Fins ací la cita de l’article ‘Costar més que la presa de Calp. El misteriós origen d’una dita popular’, de Vicent Ivars i Tur.

Manuel Sanchis Guarner arreplega aquest modisme comparatiu en el segon volum d’Els valencians parlen els uns dels altres, dedicat al sector meridional, ens informa que es troba en el llibre Colecció de refráns populars d’Estanislau Alberola i Manuel Peris (pàg. 51) i afig:

Segons Martí Gadea, Tipos, I, 190, fa referència al difícil setge d’aquesta vila pels francesos durant la guerra napoleònica.

També l’arreplega l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez en la seua obra Coses de la meua terra (la Marina).

En el Diccionari català-valencià-balear, en l’entrada costar, trobem:

Costar més que l’obra de la Seu (Barc., Val., Mall.), o costar més que la presa de Calp (Val.), o més que la Seu de Xàtiva (Val.): costar molt de temps, esforços i diners.