1) En sentit real: córrer molt.
2) En sentit figurat: propagar-se molt ràpidament una notícia, una dienda, una idea, etc.
En la rondalla El príncep desmemoriat, d’Enric Valor, podem llegir:
Doncs bé: un dia de tants, el príncep, a cavall, s’havia apartat un poc dels cortesans que l’acompanyaven, i en aquell moment, d’un rostoll, li va saltar una llebre de les grans. Ell, que m’ix al darrere, i, com que tots tres –llebre, cavall i caçador– corrien com el vent, Girau ben prest va perdre de vista gossos i companys.
En la novel·la Temps de batuda, d’Enric Valor, llegim:
La meua vila era fora de les grans rutes, i no tenia aquella meravella formidable, impetuosa, negra, que corria com el vent: el ferrocarril. Els autobusos no se li podien comparar en grandesa i espectacularitat.
En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, trobem:
El cabriolet, segons es veia en aquella època, corria com el vent… com el vent d’aquella vesprada, que era simplement la brisa marina.
En la rondalla El Castell del Sol, d’Enric Valor, podem llegir:
Les males noves i els terminis de les obligacions corren com el vent.
En la novel·la La mel i la fel, de Carme Miquel, llegim:
–No cal patir –fa Gràcia mirant la dotzena de persones congregades que esperen el seu retorn, encuriosides per la notícia que ha corregut com el vent–. M’ha vingut una pujada de llet allà davant de sant Blai i al meu germà Miquelet l’alletaré jo.