Clar, diàfan, que no deixa lloc a cap dubte.
Maria Mulet, en Pere. Diari d’un xiquet, escriu:
Pero lo que més em va entusiasmar fón quan don Joan continuà dient: “…es riu molt, molt…, i el seu riure és clar i net com la veu de les campanes“… ¡Ho confesse! Açò m’ompli de ganes de volar com un pardalet pel goig d’oir el campaneig de la seua rialla…, o tan sols sentir-me tocat per la seua mirada.