caure com una llosa

Recaure sobre una persona –es pot ser extensiu a un col·lectiu humà o, fins i tot, a un ens – una desgràcia, una responsabilitat, un deure, una obligació, un compromís que li resulta molt feixuc, molt pesat, que li causa problemes i li porta maldecaps, que li resulta difícil de suportar.

Àngels Moreno, en Potser a setembre, escriu:

Primer, vingueren les paraules de Xavi, que em van caure damunt com una llosa. Després, la sobtada i misteriosa desaparició de Carlos Gustavo, de la qual encara no he rebut cap mena d’explicació.

En L’anell d’or de tres colors, de Josep Lluís Tàrrega, podem llegir:

Allò de calculador i materialista, no s’ho esperava, li caigué damunt com una llosa, el malferí de mort.

Josep Franco, en la novel·la Les potències de l’ànima, escriu:

El seu fill gran, de vint anys, havia mort en un accident de trànsit múltiple, ocasionat per un camió que s’havia quedat sense frens a l’eixida de València. La indemnització que els va oferir la companyia d’assegurances, per compensar i clausurar la vida del seu fill, va caure com una llosa sobre el matrimoni. Així que van cobrar els diners, els dos es van posar a beure com uns dipsòmans, sense cap esperança de recuperació.

En Els maquis, d’Esther Rodríguez, llegim:

Si en alguns llocs de la Península, bàsicament els pobles molt petits i remots, la guerra s’havia deixat sentir poc, la postguerra va caure com una llosa damunt tota la població.

Jordi Querol, en Quan bufa el ponent, escriu:

El silenci caigué com una llosa sobre la gran sala d’audiència. L’aire hauria pogut tallar-se amb un ganivet.