1) En sentit real: caure, algú o alguna cosa, de manera pesada, contundent.
2) En sentit figurat: vindre’ns al cap, de sobte, un pensament que ens intimida i ens acovardix.
En Les festes de sant Roc en el Pinar de la Mar, de Francesc Cantó, podem llegir:
No són exaltades i bullangueres, sinó tot lo contrari: pesades, sompes que torben al parroquià, que es tambaleja i esvara en l’erunyit fullam dels pins i l’arena solta, caent rendit com un plom hasta el sendemà.
En Els Valencians de Secà: Estampes Velles del Maestrat, de Gaetà Huguet Segarra, llegim:
Blai tingué por i, en oir parlar del tractant de l’haca i l’alcalde, va caure assegut en una cadira, com un plom, […]
En la rondalla L’amor de les tres taronges, d’Enric Valor, trobem:
Però quan no està de Déu, ni els sants reïxen! Com hi podria reeixir el dimoni?… Així, que la bruixa caigué com hauria caigut qualsevol veí del poble, com un plom, i s’estavellà com una macoca damunt les despiadades llambordes de la plaça reial.
En la novel·la El crim, de Vicent Ortega, podem llegir:
Caigué al terra com un plom: esgotat i acollit en un son nerviós, intranquil i febrós…
En Sang nova, de Marià Vayreda, llegim:
L’infeliç eixamplà els colzes, amb moviment de garratibat, i, sense dir ai!, caigué com un plom.
Bernat Capó usa aquest modisme comparatiu en sentit metafòric en el seu llibre Espigolant pel rostoll morisc. Escriu:
Encara que sé que a la fondalada hi ha vida, que al final del camí també n’hi haurà i que he deixat gent al meu darrere, l’ambient que m’envolta cau com un plom i em veig obligat a avançar amb els ulls molt oberts i el cor tot acoquinat.