cas com un cabàs

S’usa per a referir-nos a un cas important, extraordinari, escepcional. També a un cas desgavellat.

En La mestra, de Víctor Labrado, podem llegir:

Quan acabava i plegava el diari damunt la taula, constatava entre l’audiència somriures de complicitat i ulls meravellats o incrèduls, que no es podien acabar la volada il·lustre d’aquell cas com un cabàs.

En la novel·la Al cor, la quimereta, d’Encarna Sant-Celoni, trobem:

Per cert, fa cosa de sis o set dies a la meua menuda –per no tindre en compte que casa estava plena de gent, tant de fora com de dins– li va passar un cas com un cabàs…

Josep Franco, en la novel·la Això és llarg de contar, escriu:

Per això, perquè va ser un cas com un cabàs, al funeral per l’ànima de ta tia Purín, perquè, de cos, no n’hi havia, havien vingut el bisbe de València en persona i no sé quants capellans, i monges de la congregació de ta tia, i moltes autoritats d’ací i de fora, que tots volien fer vore a la gent com de mal els sabia que uns negres salvatges s’hagueren menjat una mongeta espanyola que volia ser santa i s’havia sacrificat tant per ells…

Toni Cucarella, en la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, usa aquest modisme comparatiu en sentit figurat referit a la manera de ser d’una persona:

–La mare és un cas com un cabàs, ja ho sé.

No estic gens segur que siga un modisme comparatiu tradicional valencià. Més aïna em fa l’efecte que ha d’haver entrat en la llengua viva a través de la llengua culta. L’he sentit, fonamentalment, a gent jove. Això sí, com veiem, els nostres escriptors l’usen a bondó.