S’usa per a expressar que algú té una cara redona i gran.
Quan comparem amb la lluna ens referim, evidentment, a la lluna plena o pleniluni.
En Òbiles de café, d’Alfred Sendín Galiana, podem llegir:
“El Moreno” regà amb la pluja de la risa, l’hort bondadós de la seua cara, redona com una lluna negra.
En Diumenge de glòria, de Vicent Ortega, llegim:
Un plaer intens li rebentà a l’engonal i el deixà estamordit sobre el tamboret, mentre el cuiner, alçava la cara, grossa com una lluna, i somreia amb un posat semblant al d’un llop que ensuma el menjar fàcil d’un anyell perdut a la boscúria.
En La força de la gravetat, de Francesc Serés, trobem:
Va entrar amb la nena a coll, la Núria estava rebentada de la nit i del viatge, de les injeccions d’antihistamínics que li havien donat les darreres setmanes, inflada, de tanta aigua que retenia, amb la cara com una lluna.