Encalçar persones amb la finalitat d’empresonar-les, esclavitzar-les o matar-les.
En la novel·la Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, podem llegir:
Ton tio va tirar mà a amagar-se darrere d’un cotxe que hi havia per allí. Segons Pepico, que estava amb ell, si no s’haguera mogut d’allí almanco aquell episodi l’hauria pogut contar. Però, sense que ningú sabera per què, ton tio va eixir de l’amagatall i el van caçar com a un conill… Van aconseguir traure’l d’allí i a l’hospital encara va arribar viu.
En La punyalada, de Marià Vayreda, llegim:
–Albert! Fes-te enrera, per Déu, que et cacen com a un conill! –jo no en feia cas–.
En Nadal a la Presó Model, 1944-1945, de Pere Carbonell i Fita, trobem:
Movent-se entre la gent d’aquella galeria de “perillosos”, devia flairar aquell mateix tuf de descregut i d’anticlerical que es respirava a Lleida, d’on va haver de fugir el juliol del 36 dels qui caçaven els capellans com a conills.
En La guerra civil a Arenys de Mar, de Jacint Arxer i Bussalleu i Estanislau Torres, podem llegir:
Corria la brama (i era veritat) que els soldats republicans es feien enrere ràpidament –i desordenadament– perseguits i caçats com a conills per l’aviació i els tancs.
En Quasi un dietari, d’Estanislau Torres, llegim:
Segons va explicar-nos, en Miquel, més endavant, l’únic que podien fer era córrer, perquè els tancs gairebé els estalonaven i els avions els caçaven com a conills.
En La bossa de Bielsa: la gesta de la 43 divisió, també d’Estanislau Torres, trobem:
Ja li he explicat que els dos últims dies estàvem tots concentrats en aquelles valls estretes on ens haurien pogut caçar com a conills, si s’ho haguessin proposat. Però no ens va passar res.