1) En sentit real i referit a determinats animals: emetre els seus crits característics amb força.
2) En sentit figurat i referit a un ésser humà o a un animal: cridar molt fort a causa d’estar molt furiós, de patir un dolor molt fort o per qualsevol altra causa.
3) En sentit figurat i referit a un ésser humà: cridar molt, de manera exagerada.
4) En sentit figurat i referit a un xiquet: plorar desesperadament. Cridar molt fort i d’una manera desesperada.
En Coses típiques de la Marina, la meua comarca, de Francesc Martínez i Martínez –adaptació de Manuel Sanchis Guarner–, podem llegir:
Al cap de pocs mesos li llevaran al criançó els bolquers, els quals seran guardats en el cul de la caixa per a quan en “compren” un atre. El xiquet té ja la cara com un pa de dacsa, blanca i gruixuda, amb les galtes bossudes, la boca badada i les seues dos barbes, i amb el cos com una pasterada de coques de vint-i-quatre hores, amb més plecs i arrugues en cames i braços que un llibrot de faristol, i amb uns peuets i unes manetes que semblen sobrassades d’estiu: dóna glòria de vore’l, el monyicot, que riu un bajoc, o a lo millor plora i brama com un jònec.
En Els camps dels vençuts, de Toni Cucarella, podem llegir:
“M’han badat el cap! M’han badat el cap!”, bramava com un jònec Pepito Mora, com si li estigueren arrancant l’ànima al viu, mentre l’arrossegàvem a espentes i redolons, serra avall, cap a casa.