1) En sentit figurat i referit a un ésser humà o a un animal: cridar molt fort a causa d’estar molt furiós, de patir un dolor molt fort o per qualsevol altra causa.
2) En sentit figurat i referit a un ésser humà: cridar molt, de manera exagerada.
3) En sentit figurat i referit a un xiquet: plorar desesperadament. Cridar molt fort i d’una manera desesperada.
En Al vertigen, de Núria Perpinyà, podem llegir:
Ho comparava amb el respecte amb què jo li havia mogut el coll i els malucs no sols per no despertarla: l’únic que em produïa veure-la nua al meu llit era veneració. El Jurdi, en canvi, bramava com un verro.
En Na desconeguda, de Manuel Joan i Arinyó, llegim:
Ara bé, com que mon pare em va dir que no m’hi podia acompanyar, i tampoc no era qüestió que m’hi portara ma mare, em calgué interpretar una de les ploreres més llargues i insuportables de ma vida: i dues o tres hores seguides bramant com un verro, mentre sopava i tot! Llarga, insuportable i ridícula, atés que per molt que m’hi esforçava no aconseguia posar-hi gens de sentiment i, per tant, encara en transmetia menys. Tot i així, vaig acabar eixint-me’n amb la meua: mon pare m’hi va dur.
NOTA: El DNV arreplega aquest modisme comparatiu.