Embriac.
El modisme comparatiu fa referència al fet que els dolçainers anaven tocant de casa en casa i en cada casa els convidaven a prendre una copeta i, lògicament, quan acabaven el recorregut estaven ebris.
El Romanç de Sant Rorro és una cançó popular valenciana del segle XIX que té diverses versions i que ha sigut cantada per diferents intèrprets. Heus ací un fragment de la versió del grup Al Tall en el qual trobem aquest modisme comparatiu.
La beata ja parlava
en Italià i en francès
i Sant Rorro se n’anava
caiguent-se pel carrer;
cantant seguidilles
aquell malfeiner
anava borratxo
com un dolçainer.
NOTA 1: Dolçaina, xaramita i xirimita són tres denominacions del mateix instrument.
NOTA 2: Cal aclarir que els gerundis velaritzats (caiguent, tinguent, diguent, creguent, vinguent, etc.) no estan acceptats per la normativa de la nostra llengua i que el verb caure no és ni ha sigut mai pronominal. Per tant, això de “caiguent-se pel carrer” és doblement incorrecte. A més, l’ús del verb caure com a pronominal és un castellanisme lamentable que empobrix i degrada la nostra llengua i que no es pot admetre de cap manera.