1) En sentit real: una boca molt gran.
2) En sentit figurat: s’aplica a qui parla més del compte, a qui diu coses que hauria de callar.
Joaquim Martí i Gadea, en Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (pàg. 42 del 1r afegitó), escriu:
Encara que totes perteneixen al sèxo bell ó huapo, la major part d’ elles mereixen el dictát de llejes, siguent molt poquetes les qu’es pòden dir huapes ó boniques, y encara éstes, si les miren be, casi totes tenen una imperfecció ú atra, la una té una boca com una saria, l’atra unes dents com á pales, ésta un nas com una picòla, eixa un còll com una tortuga, aquélla uns ullets com á trahuets, la de més allá unes orelles com á pámpols, y la que no’s jata ò nana, es negra com un còrp ó té unes celles com á márgens, uns morros com á cociòls y unes galtes com á bollos, de mòdo que dasta les agraciades y ben paregudes tenen un defècte ó atre, la que no’ls te tots.
En Tipos d’espardenya y sabata, de Joaquim Martí i Gadea, podem llegir:
Li díen Pèp Segura y li tragueren el mal nòm de Tana, segurament perque sa mare tenía el nòm de Gaetana, Francés, perqu’així li díen a son pàre, y Boquera perque tenía la boca com una saria de gran.
NOTA: La forma sària és l’única que sempra en tots els parlars valencians. La variant formal sàrria, pròpia dels parlars de Catalunya i Balears, ens és totalment aliena.